Han pasado 6 meses, medio año, desde que en la Parroquia de Nuestra Señora de los Angeles tuvo lugar, el bello Pregón de la Semana Santa Marinera 2017 pronunciado el 31 de marzo de 2017 por el Regidor de Cultura Festiva del nostre Ajuntament, PERE FUSET.
Devoció.
Tradició. Sentiment. Cornetes i Tambors. Silenci. Cobertors als balcons. Cases
obertes. Portes obertes. Flors i plantes. I cadires al carrer. Gent amunt i
gent avall. Oració i reflexió. Titaina i abaetxo. Uns iaios mirant per la
finestra i un xiquet dormint-se en un carret. Els que ja no están. I de fons,
la mar.
Benvolguts
Germans i germanes.
Permeteu-me
- especialment les autoritats ací presents, els germans majors i directius de
germandats, corporacions i confraries --- que en una ocasió com esta tan solemne , festiva i carregada d’espiritualitat
fugisca de les habituals salutacions protocol·làries amb que sovint s’obrin els
discursos .
Permeteu-me
que en el seu lloc em referisca a vosaltres com “germans i germanes” per
destacar amb les meues primeres paraules d’este pregó que m’heu encarregat, el caràcter
de fraternitat que una celebració com esta personalment m’evoca.
La
fraternitat és potser un dels valors més necessaris en el temps que ens ha
tocat viure. I voldria per tant que este pregó
- pel qual no puc deixar de
donar-vos les gràcies – fora recordat possiblement no com el més complet, i
espere que tampoc com el més llarg, però si almenys com una sincera lloança a
la fraternitat.
Quan
Jesús Cervera i jo mateix coincidirem ens presentar-nos en el càrrec - ell com a reverend prior i jo com a regidor - coincidirem també en apuntar que el nostre
treball i servici a esta celebració estan clarament diferenciats però són
absolutament complementaris. I si a ell li ha tocat la missió d’acompanyar-vos
com a germà i guia en la fe, jo tinc la de ser l’aliat des del servici públic,
a tot allò que la vostra tradició, treball i esforç sacrificat suposa per a la tradició
festiva de la nostra ciutat.
Així i tot – i esperant que Jesús em perdone la
xicoteta incursió del seu espai – m’agradaria reforçar les meues paraules,
centrades en esta idea de la fraternitat, recordant les que dirigia l’apostol Pau
en la seua epístola als Gàlates.
“Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni
lliure, home ni dona: tots sou un sol en Jesucrist”
Les paraules d’aquell apòstol – convers primer
i convertidor després - m’ajuden ara i
ací a recordar en veu alta que una festa en comunitat com esta és - entre
moltes altres coses - això mateix. Un nexe comunitari, que ens ajuda a ser un
sol, per damunt de totes les diferències i amb el reconeixement a una
diversitat que hem de valorar com el gran tresor que és.
La
festa - les festes – sempre tenen un gran paper en eixa missió i en este cas,
per motius evidents, el seu caràcter comunitari és més clar i important. Per
què una festa sempre va d’unir i cohesionar, de cosir, de vertebrar, d’afirmar-nos
col·lectivament, de celebrar en
comunitat. En este cas, a més a més,
sense que “comunitat” siga només una simple referència sinònim de
col·lectivitat, sinó per a molts una ferma creença espiritual.
I si cal cosir, unir, cohesionar, vertebrar i
recordar col·lectivament que som comunitat, - benvolguts germans i benvolgudes germanes -és
per què som diferents, plurals i diversos.
A
València tenim més d’una prova de com la celebració col·lectiva i la festa és
útil socialment. Com diu el meu amic, el jove historiador Vicent Baydal. “València, no s’acaba mai”.
Una
afirmació tan exagerada com de vegades som els valencians que parlant de la
nostra cultura festiva no és només una hipèrbole
poètica que il·lustra la pluralitat, diversitat i riquesa del nostre Patrimoni festiu,
i la nostra capacitat a l’hora de celebrar-nos com a comunitat.
Un
poble com el nostre ha sigut capaç al llarg de la seua història de trobar
motius per celebrar-ho tot, o quasi tot…
Perdoneu-me
que ara siga jo l’exagerat… I en el seu
conjunt, les nostres festes i tradicions, constituixen un ric tresor cultural
del que podem i devem traure pit com a poble al temps que treballem per
preservar-les.
Els
valencians i valencianes tenim festes bullicioses com les Falles, ara Patrimoni
de la Humanitat però nascudes al caliu d’una estoreta velleta.
Festes
xicotetes, senzilles i tan antigues com la del Sant Bult al barri de la Xerea, festes
molt més modernes com les dels barris de Sant Marcel·li o Patraix , festes modernitzades
com la Gran Fira que celebrem al Juliol i festes de nova planta com les
campanades de Cap d’Any.
Festes
de barri, i de carrer, festes dels pobles que han anat incorporant-se a la nostra
ciutat i fins i tot també festes dels qui vingueren de fora i ja són de casa. Veïns
i Veïnes de València.
Festes
carregades de religiositat popular i festes cíviques. I festes on un aspecte i
altre es barregen i es multipliquen.
Festes
amb els xiquetes i xiquets com a protagonistes com les que recorden els
miracles atribuïts al Pare Vicent. Festes que ens parlen de les arrels de la
nostra història col·lectiva com els Moros i Cristians, i festes que són en si
mateixa tot un catàleg patrimonial cultural del nostre poble, com les danses, les
Roques i tants altres elements del ric Corpus. La histórica festa grossa de la
nostra ciutat. D’esperit religiós i una important trascendència cívica.
I
si com deia l’amic “València no s’acaba mai,
i encara menys la seua cultura festiva – farem bé de recordar en veu
alta – que esta ciutat no s’acaba al vell llit del riu Túria, ni tampoc creuant
algún dels seus Ponts…
València
ja fa molts anys que arriba a la mar. I la besa refrescada i amb tot el seu amor. I ho fa precisament des del Cabanyal, el Grau i el
Canyamelar. Una gran quadricula de llargs carrers carregats de tresors senzills
però valuosos, poblats per gent treballadora i marcadament mediterrànea que
senten i proclamen amb orgull i devoció que esta Setmana Santa Marinera que hui
pregonem és la seua Festa gran. O més clarament encara. LA FESTA.
Una
festa gran, de participació, esperit i
sentiment, plena de particularitats i especifitats que la fan única i que l’han
de fer mereixedora també de les
atencions de qui encara no la coneix, de
qui la coneix poc, de qui no ha volgut o no ha sabut conèixer-la i també dels
qui creuen conèixer-la i potser en realitat no la coneixen tant…
Per
què si hem de reivindicar una major projecció i presència de la nostra Setmana
Santa i de totes les celebracions i tradicions que l’envolten farem bé de
començar dins de casa.
Cal
començar així per convidar - com enguany
faran centenars de cartells per tota la ciutat - a molts valencians i valencianes, a atrevir-se a estrenar la primavera creuant a
este costat del riu, on la mar i la brisa ens acaronen les galtes, per
descobrir - o redescobrir - una celebració carregada de simbolisme,
història, i devoció.
Una
celebració que impregna un fet de
trascendència universal - com és el
relat de la mort i ressurrecció de Jesús - de cultura i tradició local.
Valenciana, mediterránea i marinera.
Convidar-los
a viure esta Setmana Santa Marinera és una bona manera - potser una de les
millors maneres - també de convidar a tot el que vulga obrir el seus ulls, els
seus oits i el seu cor, a entendre el sentiment, la personalitat i la manera
d’entendre la vida de les gents del Cabanyal, del Canyamelar i el Grau.
Esta
crida al conjunt dels valencians i valencianes a endinsar-se en esta celebració
vol ser una crida sincera d’algú que des
de xicotet ha tingut l’oportunitat de creuar el vell riu més d’una vegada.. i tornar així la visita a aquelles gents que encara hui diuen “vaig a València” demostrant,
en poques paraules, una identitat propia i ben viva en què la Setmana Santa
Marinera és un pilar fonamental.
¿Creus
que hi haurà Setmana Santa Marinera d’ací 50 anys?
Fou una de les preguntes potser més
complicades que li vaig fer a una apassionada seguidora d’esta festa,
compartint un café a una terrassa al
carrer de Justo Vilar entre Progrés i Benlliure. O potser fou a l’altura
d’Escalante. O fins i tot de Barraca. Ja no ho recorde, ja que poc després em
vaig perdre voluntàriament pels carrers llargs d’una gran trama urbana d’edificis
dignes de protecció - i desgraciadament alguns cràters - carregada de senzills retaules de manisetes
indicant les estacions del Via Crucis. Un camí marcat a les façanes, que les
gents d’este barri, junt als qui els volen acompanyar, recorren cada any quan
arriba el Divendres Sant.
¿Creus
que hi haurà Setmana Santa Marinera d’ací 50 anys? Eixa fou la pregunta que
també vull compartir ací per a la vostra reflexió silenciosa mentres vos
explique la sincera resposta que la meua
companya de tertúlia a la fresca em va donar…
“Si
el sentiment de poble viu, esta festa
viurà”.
Clar
i concís. El futur d’esta Setmana Santa
Marinera està clarament vinculat a la memoria d’una tradició familiar i de
barri. Preservar esta festa és preservar este poble, i preservar este poble és
també garantir el futur d’esta celebració.
De
iaios a pares i de pares a fills. I de iaies, i de mares, i de filles. I de cosins i cosines. I d’amics i amigues. I
fins i tot de parelles que es formen dins de la festa, o que al formar-se fora d’esta ajuden a enriquir-la i a fer-la encara més gran.
I
tots, recordem-ho, germanes i germans.
La
Setmana Santa Marinera és en si mateixa també una gran familia. Una gran “familia
de families” on cada confraria, cada corporació i cada germandat, i a la seua
vegada cadascuna de les històriques parróquies, ajuden
a cosir, preservar i transmetre els valors espirituals, culturals, religiosos i
festius compartits per una comunitat. I
amb eixes idees també els propis barris en què s’han forjat.
Uns
valors fraternals que com afirmava Sant Pau en aquella carta als galates ens
recorden, de manera solemne - però sobretot com a experiencia de vida - que “Ja
no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona” . Que tots som també en la festa un sol, quan rememorem, per
carrers llargs i estrets, banyats per la brisa de la mar que pintà Sorolla, la
passió, mort i resurrecció de Jesús que relaten els evangelis.
Devoció.
Tradició. Sentiment. Cornetes i Tambors. Silenci. Cobertors als balcons. Cases obertes.
Portes obertes. Flors i plantes. I cadires al carrer. Gent amunt i gent avall.
Oració i reflexió. Titaina i abaetxo. Uns iaios mirant per la finestra i un
xiquet dormint-se en un carret. Els que ja no están. I de fons, la mar.
Poden
sonar tòpiques però estes paraules amb què arrancava el meu pregó són freqüents
quan la gent del Grau, del Cabanyal i del Canyamelar expressen les emocions que
els evoca i provoca la seua Festa.
Una
Semana Santa que junt al Corpus de València constituixen una de les més riques manifestacions de la
religiositat popular històrica del poble valencià. Una espiritualitat
col·lectiva que poble construix entorn a les seues Fe i creences, però també
entorn a la seua història, la seua cultura i les seues particularitats. Les
particularitats en este cas d’un poble que ha viscut, viu i vol viure, de peu i
cara a cara amb la mar que els ha donat la vida però que també moltes vegades
se l’ha cobrat.
Com
qualsevol celebració basada en un dels
episodis de l’evangeli més importants per al cristianisme com és la passió,
mort i resurrecció de Jesús. Esta Setmana Santa Marinera convida als germans i
germanes en la fe a l’oració i la reflexió sobre el dolor, la injustícia i el
patiment experimentat per un Déu que es fa carn per la seua complicitat amb l’essèr
humà i que vol recordar-nos, encara hui, el dolor, la injustícia i el patiment
que els propis humans fem patir a altres humans.
Esta
celebració ens fa així una clara invitació
a observar les creus, les espines i els claus més quotidians. Una invitació
dirigida als germans i germanes en la Fe, però que hauria de ser extensiva
també a tots els germans i germanes en la humanitat.
El
drama dels refugiats i la lacra de les guerres, la violència contra les dones,
els integrismes violents, les desigualtats socials i econòmiques, les amenaces
a la terra que ens acull, la realitat de les persones sense casa, treball o
recursos, victimes de la crisi d’un sistema deshumanitzat. La discriminació, la
persecució de la diferència, l’odi i la por.
Són
algunes de les creus, espines i claus dels nostres temps davant els quals
qualsevol humà que senzillament siga això mateix – humà - no pot estar insensible
i que el cristianisme anima a combatre mostrant-lo en creus, espines i claus
sobre el més sagrat que hi ha.
La
passió i mort de Crist, escenificada per esta celebració ens pot convidar així,
- sense excepcions - a prendre partit front al dolor sent testimonis d’un gran
missatge d’amor. Eixa invitació universal ha d’arribar, a tots i totes, sense
importar les idees, la classe o la condició, i de manera molt especial als qui estan - o estem - al front de la cosa pública,
que no només, però també com la resta, hem
d’actuar.
Però
si parlem de Creus, espines i Claus, en
el sentit més gràfic i literal, hi ha un aspecte fonamental d’esta Setmana
Santa Marinera que no voldria deixar
passar per alt i que fa que esta celebració siga una autèntica catequèsi plàstica i artística a
l’abast del poble de manera itinerant.
Una
condició que no només afecta a la rica
imagineria, , que atresora la nostra celebració marinera amb un alt valor
patrimonial.
Vos
parle d’un dels aspectes de religiositat popular històrics més genuïns d’esta
celebració marinera carregada de particularitats. I és que molt abans que el
món optara a les llargues vesprades de sofà front a la tele, veient clàssics
cinematogràfics, tan habituals d’estes
dates, les gents d’este poble tenien
l’oportunitat de vore passar, simbòlicament,
les sagrades escriptures a la porta de casa.
¿
Qui necessita vore Ben-Hur tancat dins de casa quan pots vore representats a les tres Maries, a Poncio Pilato, Claudia Procula i tants
altres a la fresca del carrer?
A
la Setmana Santa Marinera, junt a les diferents imatges de la Mare de Déu i
Cristos portats amb humiltat i senzillesa sobre els muscles, els habitants de la València marinera, han tingut durant segles l’oportunitat de recrear,
en carn pròpia, alguns dels més destacats personatges de la passió.
La
Samaritana, Ruth les tres Maries, Poncio Pilato, Claudia Procula, Joan el
Baptista, el propi Jesús i tants altres, estan a més a més acompanyats per elements al·legorics
identificables fins i tot pels més xiquets, que històricament han convertit algunes
de les solemnes processons pel barri en un autèntic i humil
evangeli itinerant, visual i popular.
Una pel·lícula d’experiència viscuda insuperable que fa la nostra Setmana Santa encara més especial i singular.
Com
especial i singular és poder trobar a un gran barri cada Dijous Sant un altre
relat itinerant i vital. Un barri on la
gent obri les portes de les cases de bat a bat a propis i forasters. Convidant
al veïnat i a tot aquell que vulga sumar-se a endinsar-se per la trama urbana,
a visitar les imatges – els monuments - que amb orgull, respecte i bona cosa de flors, la seua gent
acull a sa casa.
I
una casa oberta és moltes vegades senyal d’un cor obert. I d’una conversa, i un
càlid retrobament, i potser també d’un platet de titaina o d’abaetxo. O una
coca cristina i una mistela. Però sempre un cor obert... i una família. I una
creença, un respecte o una fe.
¿Què
sents tu quan ixes de processó?, li vaig preguntar més tard a la meua companya de conversa i café.
Els
mateixos carrers mariners que de vegades
dies abans, - en ocasions fins i tot només
hores abans – estaven plens de traques, rialles i sàtira s’omplin ara d’un
silenci que només acompanya la música més solemne i els comentaris en veu baixa
de la gent.
Processons
llargues, per carrers llargs. El marc ideal per a que l’oració o la reflexió
que el frenesí del dia a dia no sempre permet, aflore dins del cap i potser
també dins del cor. Una experiència íntima però pública, que et fa pensar en
els que estan i recordar els que ja no estan; pensar en el que t’ha passat o el que t’ha de vindre.
Un retrobament col·lectiu i personal, de família i de famílies, amb la teua fe, o amb un mateix, i fins i tot
amb un nou cicle de temps, que desafiant als calendaris, a esta València
marinera, arrancarà i acabarà amb esta festa, un any més.
Però
a qualsevol Setmana Santa, la celebració cobra sentit amb l’esperança de la Resurrecció.
Una esperança i fe en la vida que ho és també
en l’alegria i en la justícia. Una esperança que a esta Setmana Santa - marinera,
valenciana, i popular - és viu de manera singularment festiva,
marinera, valenciana i popular.
És
quan la celebració es transforma en Festa. I esta en bullici i en somriure
d’orella a orella com qui celebra amb
esperança el triomf de la vida sobre la mort.
És
el que es celebra un diumenge de Resurrecció que comença encara de nit amb la també genuïna trencà dels perols. És el moment
que s’obrin les finestres per llançar aigua i velles vaixelles que simbolitzen
l’adèu a la tristor tristos i la benvinguda a l’alegre renovació. Pròleg
sorollós a uns encontres ben matiners a les diverses parròquies que anunciaran
la bona notícia de salvació a tot el món, començant per les gents d’uns barris
disposats a donar-ho tot en el moment culminant de la seua festa.
Un
diumenge on ara per fi, la gent a cara descoberta ja no processona sinó desfila
amb il·lusió però sempre el mateix respecte i passió.
Quan
la mar envia un vent que ara sí acarona les galtes i el sol fa lluir amb força
tots els colors que acompanyen les notes més festives que es reserven per a
l’ocasió.
Quan
les flors anuncien que la primavera, és l’alegria de viure i no només una
simple estació.
Amb
eixa mateixa esperança, les gents del Cabanyal, el Grau i el Canyamelar vos prepareu
ara per començar la vostra Festa.
Com a la paràbola del fill pròdig que un bon amic fa poc em va recordar, la
celebració que s’acosta serà una ocasió també per retrobar-vos els uns als
altres, col·lectivament, personalment i sempre envoltats d’ una forta emoció.
No
hi haurà diferència entre jueus i grecs, lliures i esclaus, homes i dones, i
sereu, tots com a poble, un de sol.
Sentireu
la Devoció, la Tradició i el Sentiment acompanyant-los d’un silenci emmarcat
per Cornetes i Tambors.
Obrireu
els ulls i trobareu els cobertors als balcons. Les Cases obertes. Les Portes
obertes. Les Flors i plantes en algun cantó.
Traureu
les cadires al carrer. I sereu testimoni
de com, un any més,
el barri s’ompli de gent amunt i gent avall.
Visitareu
els monuments i els cors oberts, o
processonareu compartint una oració
íntima o un llarg camí de reflexió.
Potser
també compartireu la titaina i alguna
albondiga d ‘abaetxo. O la mistela i un
poquet de coca cristina.
I
entre les cases obertes i els cobertors als balcons trobareu una parella de
iaios mirant per la finestra i.. a
segona fila un xiquet dormint-se en un carret amb uns pares que desafien la
seua pròpia son.
I
somriureu als que estan al vostre costat i recordareu als que ja no están.
I
de fons, com sempre, la mar.
La
mar i les gents d’este poble, que ja celebra una
Festa que ara comença amb este senzill pregó.
Germans
i germanes. Moltes gràcies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario