MARÍA JOSÉ GIMENO MINGUET RECIBE LA MEDALLA DE HONORABLE CLAVARIESA DE LAS FIESTAS VICENTINAS EN UN ACTO SOLEMNE EN EL SALÓN DEL TRONO DE CAPITANIA

FOTOS MANOLO GUALLART
JCV. El antiguo Convento de Santo Domingo, en la plaza de Tetuán, uno de los más emblemáticos lugares vicentinos, fue el marco de la Exaltación e Imposición de la Medalla Acreditativa a la Honorable Clavariesa de las Fiestas Vicentinas 2011, María José Gimeno Minguet el pasado jueves. Estuvo acompañada por su familia y amigos y representantes de todo el mundo vicentino. Terminada la actuación de la Coral AAACEMA, formada por antiguos alumnos del colegio Marni de valencia, y leída el acta de nombramiento por el secretario general de JCV, Antonio Alpuente, el arzobispo de Valencia, monseñor Carlos Osoro, bendijo la medalla que le impuso el presidente de JCV, Félix Crespo. Actuó como mantenedor el vicepresidente tercero del Consell, Juan Gabriel Cotino Ferrer, quien, entre otras cosas, recordó la incansable tarea evangelizadora del Santo, haciendo referencia para ello a una carta del mismo donde narra su labor al prior del convento de Valencia, terminando su discurso con unas palabras hacia María José Gimeno.La interpretación de los himnos cerró el acto que fue presentado por la periodista Mabel Obrer Gurrea de Radio Nou. A continuación reproducimos el discurso pronunciado por Juan Gabriel Cotino Ferrer, con motivo de la Exaltación de laHonorable Clavariesa de las Fiestas Vicentinas 2011
Amb la vostra vènia, Honorable Clavariesa,

Excel·lentíssimes i Il·lustríssimes autoritats

Junta Central Vicentina,

Vicentins tots, Senyores i senyors.

Com diria Sant Vicent, Bona Gent
A tots els valencians, i als vicentins en particular, ha d’embargar-nos una profunda emoció, a l’estar novament hui en este lloc pel qual tantes vegades va passejar i va estudiar Sant Vicent Ferrer.

El lloc a què, renunciant als privilegis de la seua pertinença a una família acomodada, va acudir, amb només dèsset anys, per a seguir el camí de Santo Domingo de Guzmán i portar ànimes a Crist, ingressant en l’Orde dels Predicadors o Dominics.

I va ser el gran predicador d’Europa!

Prova de la seua activitat la tenim en una carta que el mateix Sant Vicent Ferrer va dirigir al seu superior jeràrquic, a este mateix lloc en què ens trobem, i que a mon entendre resulta interessant per a comprovar, de primera mà, la tasca desenvolupada pel Sant.

I diu així:

“Reverendíssim Pare i Mestre:

A causa de les meues increïbles ocupacions, no he pogut escriure a la vostra Paternitat, com havia d’haver-ho fet.

A la veritat, des de la vostra partida de Romans fins hui, m’ha sigut necessari cantar la missa tots els dies i predicar dos i tres vegades, de manera que a penes em queda el temps necessari per a anar d’un punt a un altre, menjar i descansar, i això que els meus sermons els prepare mentres vaig de camí.

Amb el fi, perquè, que no se m’impute el meu silenci a negligència o falta de respecte, he procurat,durant moltes setmanes i encara mesos, llevar alguns moments al meu treball ordinari,per a poder-vos manifestar almenys el camí que he recorregut.

Després d’haver abandonat, per última vegada Romans, vaig predicar durant tres mesos en el Delfinat, vaig visitar en este temps les famoses valls de la diòcesi d’Embrum, cridats Lluerna, Argentina i Putida, que era el pitjor de tots, trobant-los plens d’heretges.

Encara que ja els havia recorregut diverses vegades i havien rebut amb veneració la doctrina catòlica, vaig jutjar convenient visitar-los novament per a consolar-los i confirmar-los en la fe.

Fet açò, i accedint als precs de molts que per escrit i de viva veu m’havien cridat, vaig passar a Llombardia, on vaig predicar tretze mesos, ja en els llocs de la vostra obediència, ja en altres més allunyats, com en els dominis del Marqués de Monferrato, a les instàncies i dels quals precs vaig creure no havia de resistir.

En aquells muntanyosos llocs vaig trobar també nombrosos pobles infestats de valdesos i càtars.Vaig recórrer de seguida la diòcesi de Torí, visitant per orde totes les localitats, i predicant la veritat catòlica en contra dels errors en què estaven submergides estes braves gents.

Gràcies a Déu han cooperat a la divina pietat, rebent les veritats de la nostra santa religió amb fervor, devoció i reverència. El Senyor, cooperant amb la seua gràcies a les meues paraules, es dignava confirmar-les.

He notat que tots estos errors, totes estes heretgies, tenien per motiu principalment la falta de predicadors, perquè trenta anys feia que cap predicador catòlic els havia visitat, al pas que els heretges valdesos anaven des d’Apulea dos vegades a l’any a comunicar-los la metzina de la seua verinosa doctrina.

Considereu, venerable Mestre, quanta siga la responsabilitat dels prelats i de tots aquells que, ja pel seu institut, ja per la seua professió, estan obligats a predicar!

Preferixen estar en les ciutats i viles importants, en confortables i elegants habitacions,rodejats de comoditats, mentres perixen les ànimes per la salvació de les quals va morir Jesucrist!

Estes ànimes es perden per falta de pastor espiritual i no trobar qui partisca el pa dels xicotius.Les messes és molta, però falten obrers, i així prec al Senyor del camp que envie operaris.

He trobat en estes valls a cert bisbe heretge, cridat Luferio, que va voler disputar amb mi, i ho vaig convertir, el mateix que les escoles dels valdesos de la vall d’Engroya, que també vaig destruir.

Els càtars de Vallpont han renunciat també a les seues abominables supersticions. Els heretges de la vall de Lanz, o Cincona, on es van refugiar els que van donar mort al benaventurat Pedro, màrtir, em van rebre bé; les faccions han cessat.

Els güelfs i gibel·lins van fer les paus i han firmat aliances d’amistat. Respecte a altres coses difícils d’enumerar, que Déu s’ha dignat a obrar per a la seua glòria i bé de les ànimes, no diré res per ara, més que siga bendito en tot i de tot.

Després d’haver passat tretze mesos a Llombardia, farà com cinc que vaig entrar a Savoia, a repetides instàncies dels prelats i senyors d’aquell estat.

He visitat amb gran interés les quatre diòcesis d’Avoste, Tarentese, Moriene i Grenoble,predicant amb més o menys en tals llocs, segons les necessitats del moment. Ara em trobe en Ginebra.

Entre els errors monstruosos que infestaven este país de Ginebra, hi ha un que consistix a donar culte públic a una espècie de divinitat que criden Sant Orient, és a dir, el sol.

Este culte està molt estés i té les seues confraries i festa principal, que se celebra l’endemà de la del Corpus.

Contra este error, no els religiosos,ni encara els mateixos capellans s’han atrevit a predicar,ni a dir res, perquè els sectaris els amenaçaven de mort i els llevaven, mentrestant, qualsevol classe d’almoines.

A força de predicar cada dia i d’insistir sobre el crim d’idolatria, gràcies a Déui al suport que dóna a la meua paraula, l’error ha desaparegut per complet,i estes pobres gents,a l’hora present, estan penedides d’haver errat tan greument en matèria de fe.

Em dispose a visitar la diòcesi de Lausana, on s’adora també públicament al sol, especialment entre les gents del camp, oferint-li al matí les seues oracions i reverenciant-li.

Dos o tres vegades ha vingut el Bisbe a suplicar-me visitara la seua diòcesi, en els confins de l’Alemanya i La Savoia, on hi ha ciutats senceres poblades d’heretges.

Se m’ha previngut que estos heretges són molt perillosos, però tinc confiança en la divina misericòrdia de Déu, i en la pròxima quaresma estaré allí.

De qualsevol manera, complisca’s la divina voluntat”.

Realment, resulta quasi esgotador seguir la narració dels seus viatges, però al seu torn, és apassionant vore la força de voluntat, la tenacitat i forta decisió que sostenia Sant Vicent, només compressible per la seua immensa fe i convicció.
El Rector de la Universitat de Paris deia en mil quatre-cents cinc de Sant Vicent Ferrer:

“Ningú millor que ell sap la Bíblia de memòria, ni l’entén millor, ni la cita més a propòsit. La seua paraula és tan viva i tan penetrant que inflama, com una tea encesa, els cors més freds. Per a fer-se comprendre millor se servix de metàfores nombroses i admirables, que posen les coses a la vista…

Oh, si tots els que exercixen l’ofici de predicador, a imitació d’este sant home, seguiren la institució apostòlica donada per Crist als seus Apòstols i els successors! Però, fora d’este, no he trobat un només!”

Ja ens agradaria a molts poder expressar-nos en alguna mesura com a Sant Vicent Ferrer, i poder transmetre amb claredatles idees que volem compartir amb els nostres conciutadans!Però a falta d’eixa brillant oratòria i seducció en la paraula, i el dubte que a un sempre li assalta sobre què dirà d’un fet o d’una persona de la que els que escolten coneixen amb major profunditat que el propi oradori que, sens dubte, i com a mínim, posseïxen la mateixa devoció i admiració sobre la persona de què m’he proposat parlar, les paraules que vos vaig a dirigirno són sinó paraules de felicitació i d’agraïment, amb alguna reflexió.

Reflexions sobre el discórrer de la vida del nostre Sant fent un exercici de fantasia i situant el seu procedir en el temps en què a nosaltres ens ha tocat viure.

Perquè l’exemple de Sant Vicent Ferrer està tan en vigor, que es pot aplicar a moltes de les situacions que es presenten en la societat actual, encara que esta siga tan diferent de la que ell va conéixer.

Bé és veritat que farien falta diversos actors per a poder igualar la ingent labor que per la societat va fer. Feia al·lusió al principi del meu discurs a la renúncia del jove Vicente als privilegis del seu estatus social:Quin jove del nostre temps renunciaria a eixos privilegis, o renúncia als avantatges i comoditats que li oferix la societat actual?. Molt pocs… però n’hi ha… i estos són els cridats a aconseguir altes metes: Persones educades en la responsabilitat i estabilitat d’un llar cristiana.Els jóvens dels nostres dies viatgen, es relacionen, intercanvien idees, estan oberts a noves corrents de pensament.

Hui en dia açò és fàcil. El difícil és que en esta voràgine d’oportunitats, en esta confrontació d’interessos, sàpien mantindre’s en els criteris apresos d’una educació sòlida, i a més, saber-los transmetre com faria Sant Vicent Ferrer.

Saber aprofitar el millor d’altres societats i afegir-les a la seua doctrina enriquint-la, o siga “sumar”, com era la mitat d’una de les màximes del nostre Sant, perquè l’altra mitat era “no restar”, és a dir, no incorporar aspectes que puguen danyar els seus principis.Els nostres jóvens poden augmentar els seus coneixements, poden ajudar a crear progrés, avanços científics, però sempre que estos no siguen realitzats botant-se les normes ètiques i cristianes.

Els avanços en l’atenció de la salut són continus i evidents, però l’avortament i l’eutanàsia vénen a aombrar estos avanços

Una altra faceta de la personalitat de Sant Vicent Ferrer va ser la seua passió per la justícia. Que bon jutge haguera sigut! I com lluitaria contra el mal repartiment de la riquesa! Comtreballaria per aconseguir acords entre tots els estaments de la nostra societat: entre treballadors i patrons, entre regions, entre països, entre partits…i sempre amb passió, amb la passió de la seua fe,perquè només un esperit apassionat pot portar-losa bon fi.“Atraure i no repudiar, unió i concòrdia”, deia.

La vida de Sant Vicent Ferrer està marcada per la renúncia: renúncia a la seua condició social, renúncia al priorat del Real Convent de Predicadors en la seua ciutat natal, renúncia al seu ofici de professor de Teologia en la Càtedra de la Catedral valenciana, renúncia a l’estatus que li proporciona la seua pertinença a la cúria papal de Benet XIII a Avinyó.Podent seguir un camí còmode, va renunciar a ell per a dedicar-se al que la seua consciència li dictava: ensenyar. Estant en un lloc còmode, ho va abandonar per un altre humil i incòmode: predicar.
“Tots els hòmens són germans. És precís que hi haja reis, és necessari que hi haja papes. Però als ulls de Déu no hi ha més que hòmens amb vocacions diferents sens dubte, però tots iguals en els mèrits de Crist Crucificat” diria en un dels seus sermons.Hui, haguera renunciat a la seua “CARRERA PROFESIONAL”, a la seua “PROMOCIÓ PERSONAL”.No li va temptar l’ambició del “ESTAR”, va preferir “SER”.Pot haver-hi millor exemple per al desenvolupament d’una vida?
I este exemple, des de la seua devoció a Sant Vicent Ferrer, és el que la nostra Honorable Clavariesa,la nostra volgudaMaria José, intenta transmetre des de la seua significativa responsabilitat d’educadora, de formadora,i fonamentalment de mare.

Com Constança Miquel vol inculcar en el seu fill carnal i en els fills que li han sigut confiats per a la seua educació, els valors que van guiar sempre la voluntat del nostre Sant. I si la representació exterior és la imatge del que hi ha en l’interior, de segur que ho aconseguixes, perquè així ens ho ha demostrat Quique totes les vegades que ha interpretat el seu paper de “chiquet del milacre”, instruït per tu, María José, compromesa personalment a rememorar públicament els valors cristians que amb la seua vida ens va transmetre Sant Vicent
Com a Sant Vicent, professes un gran amor marià que no ocultes quan en la Missa de Descoberta dediques floretes i alabances a la Mare de Déu, emocionant-nos amb el teu fervor i la teua devoció.

Ens sentim orgullosos de tu, Maria José. I ens satisfà profundament estar representats per una Clavariesa com tu, que amb tant d’encert ha sabut conjugar tradició i modernitat, valors que en principi pareixen tan oposats.
Volem que esta medalla que se t’entrega no siga sinó el símbol del reconeixement, el respecte i l’admiració que has sabut despertar entre el món vicentí.Invoquem Sant Vicent Ferrer perquè mantinga en tu la il·lusió amb què assumixes el càrrec d’Honorable Clavariesa, convençuts que les teues virtuts et fan digna de les més alta representació dels vicentins.
Ens felicitem tots pel teu nomenament, Maria José.

Vixca l’Honorable Clavariesa!

Vixca Sant Vicent Ferrer!